dimarts, 18 de novembre del 2008

Grup de capçalera.

És important tenir un grup de referència per a cal·librar els grups que vas descobrint posteriorment. Penses: "Aquests sonen igual que...", o: "tenen una reminiscència al so dels...", o al contrari: "Són molt diferents als... però m'agraden". Perquè no han de ser iguals al teu grup preferit perquè els consideris bons.

Pots configurar tot un arbre geneològic amb els grups que han influït el teu i els que ho han estat per aquest. Quedaries parat de molts grups que han tingut una trajectòria molt diferent a certes bandes que els han influït. Això entroncaria amb l'escrit "En què penses quan toques?" de més avall: quedaríem parats de les cançons aparentment trivials que, si no formen part de la totalitat de noves cançons, en són generadores (a vegades no ho saben ni els compositors).

Per a tenir una bona perspectiva històrica cal triar un grup que no sigui actual, ja que la recerca dels successors serà més lenta, tot i que, al tenir la seva música més fresca, no costarà tant de trobar-los. Si triem un grup dels 90, 80, 70 o més antics, podrem observar tot el procés i ens crearem la història de la música centrada en el nostre grup de capçalera gairebé des de l'inici del Blues fins ara.

Un altre mètode historiogràfic és el de viatjar per les versions que va fer aquest grup (no només les que va gravar, sinó que, com que ens haurem documentat, també sabrem les que tocaven en directe). Són documents de primera mà de quins grups els han influït o que han admirat. Una moda que s'està estenent és la de publicar diferents versions d'una mateixa cançó al llarg de la discografia d'un grup: és un bon termòmetre de l'estat creatiu del grup. Sí, creatiu, perquè tan difícil és tocar una cançó nova com fer-la diferent després d'uns quants anys d'haver-la apresa de la mateixa manera.

Cal saber la tipologia del grup en qüestió. Només hi ha dos tipus: els que evolucionen i els que no. Els primers ens causaran moltíssima feina per a confeccionar l'arbre geneològic, ja que reben influències tan de grups anteriors com de contemporanis, i el seu llegat és reivindicat per un ventall molt ampli de grups posteriors. Els que no evolucionen ens ho posen més fàcil. La majoria d'aquests grups han trobat una fórmula que els ha reportat el favor del públic i no fan res per canviar-la. Trobarem grups influïts per aquests, però se cenyiran a l'estil musical del grup nodrissa tot i alguna excepció tan sonada com el cas del primer disc de The Clash: els membres del grup van anar a la discogràfica demanant que volien sonar com els Ramones. Algú vol continuar l'arbre (bosc, més aviat) que s'inicia aquí?

Banda sonora de l'escrit: Pop Goes The Weasel d'Anthony Newley

dimarts, 11 de novembre del 2008

Música innòcua

Hi ha una certa tendència en algunes emissores de ràdio musicals de sotmetre l'oient a un estat vegetatiu mitjançant la repetició fins a la sacietat d'uns estàndars de cançons aparentment innòcues però que, escoltades una rere l'altra poden ser molt perilloses.

Són aparentment innòcues perquè, escoltades d'una en una, no aporten res de nou als oïdes de qui l'escolta: són fórmules ja gastades de cançons de "Posi-me'n una dotzena com aquestes" a l'I-Tunes.

Actualment aquestes emissores posen molt d'èmfasi a la dècada dels 80. Tinc la teoria que sempre sonen a les ràdios les cançons de l'època quan el programador anava a la discoteca. És cíclic: actualment quina edat deuen tenir els programadors de les emissores? 35, 40 anys? Quan sortien de festa, fa 20 anys? Doncs sí: música dels 80 per un tubo. I això és extrapolable a fa 10 anys, fa 20 anys...

El resultat és una emissora amb encefalograma pla, on totes les cançons són tan iguals que et sembla que estiguin fetes amb plantilla. No hi ha ni una nota discordant, totes són políticament correctes. Davant d'això tens dues opcions: o t'adorms (no t'ho posis al cotxe) o t'engegues un tret, tot i que el més recomanable és canviar d'emissora...

Banda sonora (mental) de l'escrit: Lost in the supermarket dels Clash

En què penses quan toques?

Com vaig escriure anteriorment, és bo tenir melodies al cap en segons quines situacions, i a l'hora de tocar un instrument n'és una. Quan faig un solo d'harmònica començo tocant en el context de la cançó fins que se'm creua una melodia pel cap i l'executo sense importar-me si les notes són les mateixes de l'original. Crec que és un bon recurs, tot i que no sempre aquestes melodies són de "l'alçada" que demana la peça: he arribat a tocar himnes nacionals o de clubs esportius en un blues del Sonny Boy Williamson, també hi ha lloc per melodies de dibuixos animats, cançons d'anuncis, de programes de televisió... A vegades sí que hi ha improvisació, però és més difícil trobar quelcom realment original, sobretot si estàs envoltat de tanta música, ja que sempre recordes algun fragment amagat al subconscient i que et va directe a l'instrument.

Aquestes melodies però, es converteixen en un infern quan fas l'acompanyament, ja que, tot i que és més mecànic, poden portar a distraccions de l'estil: "Ai no! Això no ho volia tocar!" i en el temps de pensar-ho ja t'has passat els compassos suficients per perdre't de manera perceptible per la resta de grup i pels espectadors. Per tot això voldria trencar una llança en favor dels instrumentistes rítmics, perquè els cal una concentració major que els solistes que gaudeixen de més llibertat quan toquen.

Banda sonora (mental) de l'escrit: Irauten, dels Hertzainak

dijous, 6 de novembre del 2008

Cap de trons

Des que tinc ús de raó he estat envoltat de música pels quatre cantons. Els meus pares es van iniciar en aquest món uns anys abans que jo nasqués. D'aquesta experiència encara en romanen tots dos: el meu pare al grup Els Trumlaires que, tret d'un parèntesi, han anat cantant per places i pistes de tot Catalunya fins avui. I tots dos formen part de la coral Reravera, després d'haver passat per unes quantes més.

Casa meva ha estat plena de gravacions musicals des de sempre: als tres anys ja cantava les cançons del disc dels Trumlaires, als sis anys ja em sabia tot els disc Nou de Trinca, el Junts i tots els recopilatoris que regalaven les caixes d'estalvi pel nadal. Amb l'espectacle que va muntar el meu pare amb dos membres més de la coral Escriny sobre La Trinca, vaig poder repassar-ne tota la discografia. Sempre estava a la que saltava; quan entrava a casa un nou disc (cassette, en aquella època), sempre corria a buscar l'aparell per a poder-lo escoltar. Als 12 anys vaig començar a formar la meva pròpia discografia, primer a base de cintes i després amb cd's. Actualment posseeixo més de 2000 títols (hi ha influït el fet d'haver realitzat un programa musical a Ràdio Santpedor durant 10 anys).

Poc o molt, he anat seguint els passos musicals dels meus pares: he estat en dues corals i en tres grups, a més d'algunes actuacions a nivell personal.

El resultat d'això és la permanència indefinida de melodies al meu cap: no estic ni un segon sense estar cantant alguna cançó interiorment. Fins i tot mentre estic escrivint això. Aquest hàbit, que pot ser beneficiós a l'hora de tocar un instrument, em genera un aïllament social, perquè perdo capacitat de concentració mentre desenvolupo converses o quan sóc a classe. A més, qualsevol frase que sento que em recorda alguna cançó, aquesta no triga ni un segon a acomodar-se en el meu cap, el qual apreta el play de seguida. El pitjor inconvenient ve a l'hora d'adormir-me: mentre tinc la cançó al cap és impossible! M'he de forçar a pensar coses sense música per a poder dormir.

És per això que m'he decidit a obrir aquest bloc dedicat a aquesta art tan antiga com la humanitat.

Banda sonora (mental) de l'escrit: Glenda and the test tube babies dels Toy Dolls.