Uns quants vídeos musicals...

Loading...

dimarts, 2 d’agost de 2011

Peralte pronunciado

Ja vaig parlar d'improvisar aprofitant altres cançons, ara, però, ho faré a partir d'una paraula.

El mètode consisteix en agafar una paraula, millor que tingui dues o més síl·labes, i anar cantant-la amb diferents entonacions, línies melòdiques, ritmes, etc. Convé també tenir a punt una gravadora de so perquè, al mateix temps que improvisem, podem crear una cançó sencera, i caldrà la gravadora per a prendre apunts per a composar-la correctament un cop siguem al lloc on ho fem.

Si ho feu en veu alta correu el risc de ser presos per bojos; anar repetint una paraula contínuament amb diferents ritmes pot portar aquestes conseqüències...

Si us atabala, podeu canviar de paraula, però mantenint el número de síl·labes i els accents, fins que no la considereu acabada.

Banda sonora (mental) de l'escrit: The Slide, dels Flamin' Groovies

diumenge, 12 de desembre de 2010

Roc i liar

S'ha parlat de la importància de la música a la societat, però el que no es té en compte és que la música és el que ens importa menys. Ara triomfa el com la fas, i tan és com sigui...

Des de l'aparició del Rock'n'Roll i la descoberta de l'espectacle musical per l'Home Blanc, s'han anat creant modes i corrents estètics, que han generat grans beneficis, per a canalitzar el sentiment dels seguidors de ser iguals que els ídols.

Musicalment, es pot dir que el panorama fa anys que s'ha estancat. Hi ha hagut Rockers, Mods, Hippies, Rude Boys, Rastafaris, Punks, Rapers, New Wave, Heavies, Grunges, Emos, la diàspora dels 90 i la rediàspora dels 00; però l'estructura musical de les cançons no ha canviat el més mínim. Seguim vivint del blues i dels tres acords màgics.

Per tant, si volem ser alguna cosa en el món de la música popular, ens haurem de currar una bona representació d'una música que no caldrà que ens hi compliquem la vida per fer-la. Si va bé, viurem a cos de rei, però la música hi seguirà perdent...

Banda sonora (mental) de l'escrit: Esperantza Kondenatua, de Gari.

dimecres, 1 d’abril de 2009

Corrent contínua

Ahir vaig poder presenciar un dels espectacles més grans que el Rock pot oferir. Si ho hagués dit fa uns quants anys, el resum seria el mateix, ja que no vaig descobrir més canvis que les cançons obligades del disc que presentaven. La resta, tot igual: un riff monumental de dues hores. Efectivament, estic parlant dels AC/DC, autors del riff més llarg de la història de la música (fa 35 anys que dura).

És el típic cas de sobreexplotació d'una fórmula que van ensopegar ja fa 35 anys i de la qual n'han tret un fruit espectacular: el primer disc va marcar el camí i la resta, fins avui, han estat recreacions. El cas és que arrosseguen una mà de fans brutal, i orgullosos que n'estan! El públic no va seure ni un moment i la gent s'ho va passar bé.

Van començar amb un vídeo de dibuixos animats on es veia un tren accelerant a tota màquina fins a estavellar-se a l'escenari. Aquesta era la temàtica de la decoració: una locomotora a tamany real encastada a l'escenari. Val a dir que és l'únic tret distintiu de la gira. Al voltant d'aquesta locomotora van aparèixer tots els gàdgets de cada concert: la campana, la nina inflable (curiosa simbiosi amb la locomotora: cavalcant-la tot movent rítmicament la cama), els canons, la plataforma elevada amb l'Angus Young estirat donant voltes, l'striptease, no se'n van deixar cap...

Una de les coses que t'adones en aquest tipus de concerts és del disc d'entrada de cadascú en el món de l'artista: quan tocaven una cançó ho veies per la reacció de la gent, que s'aixecaven o saltaven més del normal. Clar que hi ha els clàssics de tota la vida i que un bon fan ha de saber, em refereixo a temes de discos posteriors. La música remou sentiments, i aquests es tornen visibles quan se'n recupera el motor.

En resum: el mateix de sempre. Els he vist tres cops en dotze anys i tots han estat igual. No crec que els torni a veure en anys... No és que no m'agradés el concert, és que tens la sensació de déja vu constant. El protagonisme absolut és per la guitarra, a vegades es passaven amb finals que no acabaven mai. Els clàssics els tocaven amb ofici i de les noves cançons, crec que només una serà incorporada en futures gires...

Banda sonora de l'escrit: Fear And Loathing In Mahwah, NJ, dels Titus Andronicus

dijous, 19 de març de 2009

Manuals d’auto ajuda

Qui no s’ha posat mai una cançó determinada per a pujar-se l’estat d’ànim, o per recordar alguna situació commovedora? Aquestes cançons solen ser alegres en alguns casos, tristes en d’altres i totes fan la mateixa funció: ens ajuden a créixer com a persones. Moltes vegades són cançons que no pretenen més que distreure l’atenció de les coses dolentes que ens passen. Però no totes; n’hi ha que ens fan reflexionar sobre el problema i ens donen pistes de com afrontar-lo. Aquestes últimes solen provocar rebuig perquè són malanomenades “polítiques”, i si bé moltes d’aquestes ho són (si no totes), perquè parlen de la relació societat–individu, no deixen de fomentar el creixement espiritual de l’oient.

El Blues primerenc parlava dels problemes que causava l’estimada del cantant (“l’estimada” s’interpretava com “l’amo”, però no es podia dir) i de les resolucions del cantant per a desfer-se’n o per convèncer-la que es portés bé amb ell.

El llarg camí que ha recorregut la música d’auto ajuda des de l’època esclavista fins avui ha estat minat contínuament pel poder, que es veu amenaçat per cançons que parlen de no seguir la seva corrent i de prendre’ls la mamella. El poder ha controlat la música sempre, des del Paleolític, i actualment controla tota la indústria discogràfica, dictant quina música ha de sonar per la ràdio i, alhora, quins gustos musicals ha de tenir la població. En aquesta indústria no hi ha lloc per consciències ni sentiments que no siguin cantar sobre l’amor o la vida adolescent.

Paral·lelament a la indústria, van anar naixent moviments independents, sobretot des dels 60 (tot i que Woody Guthrie i Pete Seeger en van ser pioners ja als 40’s), que, al veure’s lliures de les imposicions, van poder cantar sobre les coses que els passaven i no sobre amors impossibles o de qualsevol criaturada. Va ser l’entrada dels tercer i quart estat a la temàtica musical. Només quedava l’accés d’aquesta gent a la creació musical: el Punk.

Amb la divisa “fes-t’ho tu mateix” va arribar la penúltima gran revolució musical: tothom podia fer música sense haver anat al conservatori. Lògicament, la temàtica va ser molt variada, i, tot i que la gran majoria seguia parlant d’amor, van sortir exemples gairebé extrets d’un llibre de psicologia, com totes les cançons dels Clash: des del primer single, White Riot: la necessitat de fer una revolta pròpia per a créixer i canviar la situació (és la cançó que vull que soni pel meu enterrament), fins l’últim, Rock The Casbah: una visió conciliadora del conflicte palestí (utilitzada per l’exèrcit estatunidenc per a anunciar els bombardejos durant la Guerra del Golf… Fins on arriba l’estupidesa humana!). Algú dirà que els Sex Pistols eren anarquistes. No arribaven a tant: eren nihilistes i prou, perquè les seves cançons parlaven de lo podrit que estava tot però no aportaven més solucions que la destrucció.

Al mateix temps, el Reggae jamaicà s’omplia de grups i cantants que reclamaven millores socials i racials. De fet, el Reggae en si mateix ja porta implícita una certa consciència social. Gent com Peter Tosh, Lee Perry, Junior Murvin, Delroy Wilson, entre d’altres, i els anglesos Linton Kwesi Johnson, Ken Boothe, també entre d’altres, clamaven pels seus drets, alguns hi van deixar la pell i tot.

Amb el Hip-Hop passa tres quarts del mateix: les lletres són el reflex de l’estat dels carrers de les grans ciutats estatunidenques, amb un gran contingut de violència. No són d'auto ajuda per nosaltres però sí per un jove provinent d’una família desestructurada que ha de viure en aquests carrers, ja que l’informa de com se’ls trobarà. També hi ha hagut baixes...

Amb la veda oberta pels Clash (pioners del Reggae i del Rap fet per blancs), van sortir tot de grups als 80 que, amb les lletres per bandera, propugnaven un món millor alhora que posaven al descobert les deficiències del sistema. Amb les seves lletres, els Bad Religion, Rich Kids on LSD, Black Flag, Dead Kennedys, Redskins, Kortatu, La Polla Records (haurien de ser matèria obligatòria als instituts), Hertzainak, Potato, Billy Bragg, Eskorbuto, Mano Negra, i molts més, van contribuir decisivament en la formació de moviments socials, ja fos marcant un camí a seguir o com a banda sonora.

Als 90 es va viure el lliure accés a la informació, fent que els temes els globalitzessin i els grups es multipliquessin. És impossible de fer la llista, però segur que no trobaràs els seus discos a la secció dels “més venuts”. La indústria, si pogués, t’obligaria a comprar els seus, tot i que fa servir mètodes subtils, o no, que fan que ho sembli.

Banda sonora (mental) de l’escrit: Sin País, de La Polla Records.

dilluns, 2 de març de 2009

Dilema.

El paper que juguen les versions en la formació musical d’un grup sembla clar: un percentatge gairebé unànime de grups ha començat fent versions dels grups que els han influït. Ara bé, on acaba la versió i on comença l’homenatge?

Quan es tracta d’aprendre’n, és lògic que s’intenti ser el màxim de fidel amb l’original, més que res per a fer-se pròpies les formes de tocar els instruments per a poder aprofitar-ho més endavant. D’aquestes versions en sortirà l’experimentació que portarà als temes propis. Moltes d’aquestes cançons seran recuperades pels grups més tard com a homenatge a les seves arrels.

Hi ha molts tipus d’homenatges, i no sempre són ben entesos pels grups que el practiquen. Molts opten per reproduir fil per randa el tema original. D’aquesta manera demostren que el temps que ha passat entre la gravació de l’original i la versió no ha servit per res (Per exemple, la versió de Redemption Song del Bob Marley feta pels U2). Altres grups porten la cançó al seu terreny, al seu estil. Aquests demostren més amplitud de mires però no deixen d’explotar la seva fórmula (a cada cançó de l’homenatge a Radio Futura, Arde la Calle, pots descobrir qui la canta només escoltant-la). Hi ha la tercera via: portar la cançó al seu estil però aprofitant-ho per anar més enllà del que estan fent (Junco Partner de The Clash).

La qüestió és apropiar-se la cançó, cosa que pot propiciar versions millors que l'original (els Negu Gorriak n’eren especialistes, però també l'Home Blanc des del rock'n'roll -molts cops apropiant-se'n l'autoria) i que es conegui més que aquesta. Finalment, cal esmentar els grups de versions: La seva fórmula està basada en un mimetisme absolut on s'hi permeten poques llicències artístiques, potser algun solo...

És una molt bona escola per a fer-se músic. Aprens moltes maneres de tocar el teu instrument, a analitzar l'estructura de les cançons, es conjunta el grup. Amb aquestes eines, molta feina i un toc de genialitat (90-10, segons l'Edison): a menjar-se el món!

Banda sonora d’aquest escrit: Find a Way, de Rich Kids on LSD.

dilluns, 2 de febrer de 2009

Inspiració.

Us heu preguntat mai d’on surten les idees que serveixen de base per una cançó? És el que anomenem “inspiració”, i ve donada per la disponibilitat de l’autor per captar-la, per “caçar-la al vol”. L’autor no sempre està “a punt”, i, lògicament, necessita una ajuda extra per a assolir-la. El camí més ràpid, sobretot pels que treballen contra rellotge, és la droga. És un tema tabú, perquè l’autor no ho reconeix, lògic, també, tenint en compte que solen ser drogues il·legals.

L’artista, des de l’edat de pedra, ha estat sempre un visionari que observa la societat des d’un punt de vista “elevat” i impersonal, sempre al marge. Per a assolir aquest estat suprasocial no n’hi ha prou amb la meditació, és més, ni els que la defensaven als 60 passarien un control antidòping. Cal una “ajuda” externa.

Segons el tipus de droga es pot classificar els estils de música (de 1930 fins ara): l’alcohol és transversal, afecta tots els estils excepte un: el Reggae, que no és res més que Ska tocat sota els efectes del cànnabis. Actualment l’Ska porta associat l’speed o la cocaïna (gairebé tan transversal com l’alcohol). L’MDMA ha causat furor entre els artistes de música electrònica i “Indies”. l’speed i derivats de l’amfetamina també van causar estralls entre els Punks, per no parlar de l’heroïna… L' LSD va pintar de colors els darrers anys de la dècada dels 60 i va ressorgir a finals dels 80 amb l’Acid House.

Un dels efectes més preuats és el de l’agudització dels sentits: pots arribar a fer veritables virgueries deixan-te guiar pel so de l’instrument mentre estàs tocant, ja que el sents d’una altra manera, com si la música sortís directament del teu cap, en el cas del cànnabis. El problema és que no te’n recordaràs del què has tocat, ja que afecta la memòria immediata, o sigui, tot el que fas sota els seus efectes.

El cas de la cocaïna és més complex: et fa estar absolutament segur del que fas, encara que pot ser que estiguis equivocat respecte al grup. Això pot portar a casos d’un instrumentista tocant de puta mare un fragment d’una cançó diferent de la que toca el grup. Per això prefereixen utilitzar-la després del concert per a pujar l’ànim i eliminar el cansament. Un cas molt semblant és el de l’speed, preferit per alguns per ser més barat.

L’heroïna no es pot usar abans de tocar perquè qui la pren és incapaç de sostenir un instrument sense que li caigui a terra, i si és el cas, és incapaç de fer-lo sonar mitjanament. És utilitzada sobretot per a composar, com a mitjà d’experimentació. El gran problema és la seva addicció i el perill d’administrar-se-la per via intravenosa. És la droga il·legal que ha causat més morts.

L' LSD també s’usa en la composició, ja que també és impossible tocar estant “de viatge”.

L’MDMA Permet una major integració entre els membres del grup, cosa que es nota en la major cohesió dels temes. És una droga social; tot el grup se’n pren i tocant junts arriben a l’èxtasi col·lectiu.

L’alcohol és la droga més perillosa de totes, la que ha causat les pitjors desgràcies en el món de la música. Alcohol és desinhibició, beu el tímid per ser sociable, beu el sociable per deixar de ser-ho… És la droga universal: n’hi ha a tot arreu i és legal. Pots tocar després d’haver begut, sense passar-se, perquè pot donar-se el mateix cas que amb la cocaïna però sense el “de puta mare”.

Banda sonora de l’escrit: Devil Got My Woman, de l’Skip James

divendres, 16 de gener de 2009

Esperant l'última onada.

La història es repeteix cíclicament: la roba, els pentinats, les tendències, i, també, la música. Només cal escoltar grups com Coldplay, Muse, Porcupine Tree, Eels, Madee, Los Planetas, Radiohead... Semblen trets dels dels 70.

Degut a la bonança econòmica d'aquests últims anys molts músics han tingut accés a les escoles i, lògicament, s'ha notat en la qualitat de les composicions. Ara bé, això s'ha convertit en un estil trist, amb guitarres melancòliques, pesades, amb acords llargs i també curts i repetitius que omplen compassos i compassos influenciats per la música de ball electrònica. Sembla que si no tens el solfeig acabat i 7 o 8 anys d'instrument no et pots menjar res...

On és la frescor? I la immediatesa? Si fins i tot els grups malanomenats "Punks" semblen prefabricats...

Si no m'erro, després d'això ve un trencament que aportarà aire nou a la música popular. I les condicions econòmiques i socials són les mateixes que van donar el Punk. Com serà aquesta música? Si ho sabés ara estaries llegint una revista especialitzada o un llibre, i no un blog que no em dóna ni un duro...

El futur de la música està a les llistes de l'INEM.

Banda sonora (mental) de l'escrit: L'Havanera, de La Trinca

dijous, 8 de gener de 2009

És fàcil fer música.

Ingredients: Una guitarra vella, un afinador, un llibre d'acords bàsics, un diari, un micròfon i dues persones.

Procediment: S'agafa la guitarra vella i s'afina, es busca una combinació de 3 o 4 acords facilets al llibre. Mentrestant l'altra persona busca alguna notícia interessant al diari. Quan l'ha trobada, comença a cantar-la mentre el guitarrista l'acompanya fent servir els 3 o 4 acords del llibre.

Temàtica: Depèn de la secció del diari escollida pel cantant.

Riscos: La cançó neix al moment i creix cap a la direcció escollida pels músics, per tant, aquests són els responsables que agradi o no, tot depèn dels seus gustos i de la inspiració del moment.

Important: El guitarrista ha de seguir el cantant i no al revés perquè la cançó perdria la sensació que s'està improvisant.

Banda sonora (mental) de l'escrit: Xai gogo d'Incontinentia Suma.

dimarts, 18 de novembre de 2008

Grup de capçalera.

És important tenir un grup de referència per a cal·librar els grups que vas descobrint posteriorment. Penses: "Aquests sonen igual que...", o: "tenen una reminiscència al so dels...", o al contrari: "Són molt diferents als... però m'agraden". Perquè no han de ser iguals al teu grup preferit perquè els consideris bons.

Pots configurar tot un arbre geneològic amb els grups que han influït el teu i els que ho han estat per aquest. Quedaries parat de molts grups que han tingut una trajectòria molt diferent a certes bandes que els han influït. Això entroncaria amb l'escrit "En què penses quan toques?" de més avall: quedaríem parats de les cançons aparentment trivials que, si no formen part de la totalitat de noves cançons, en són generadores (a vegades no ho saben ni els compositors).

Per a tenir una bona perspectiva històrica cal triar un grup que no sigui actual, ja que la recerca dels successors serà més lenta, tot i que, al tenir la seva música més fresca, no costarà tant de trobar-los. Si triem un grup dels 90, 80, 70 o més antics, podrem observar tot el procés i ens crearem la història de la música centrada en el nostre grup de capçalera gairebé des de l'inici del Blues fins ara.

Un altre mètode historiogràfic és el de viatjar per les versions que va fer aquest grup (no només les que va gravar, sinó que, com que ens haurem documentat, també sabrem les que tocaven en directe). Són documents de primera mà de quins grups els han influït o que han admirat. Una moda que s'està estenent és la de publicar diferents versions d'una mateixa cançó al llarg de la discografia d'un grup: és un bon termòmetre de l'estat creatiu del grup. Sí, creatiu, perquè tan difícil és tocar una cançó nova com fer-la diferent després d'uns quants anys d'haver-la apresa de la mateixa manera.

Cal saber la tipologia del grup en qüestió. Només hi ha dos tipus: els que evolucionen i els que no. Els primers ens causaran moltíssima feina per a confeccionar l'arbre geneològic, ja que reben influències tan de grups anteriors com de contemporanis, i el seu llegat és reivindicat per un ventall molt ampli de grups posteriors. Els que no evolucionen ens ho posen més fàcil. La majoria d'aquests grups han trobat una fórmula que els ha reportat el favor del públic i no fan res per canviar-la. Trobarem grups influïts per aquests, però se cenyiran a l'estil musical del grup nodrissa tot i alguna excepció tan sonada com el cas del primer disc de The Clash: els membres del grup van anar a la discogràfica demanant que volien sonar com els Ramones. Algú vol continuar l'arbre (bosc, més aviat) que s'inicia aquí?

Banda sonora de l'escrit: Pop Goes The Weasel d'Anthony Newley

dimarts, 11 de novembre de 2008

Música innòcua

Hi ha una certa tendència en algunes emissores de ràdio musicals de sotmetre l'oient a un estat vegetatiu mitjançant la repetició fins a la sacietat d'uns estàndars de cançons aparentment innòcues però que, escoltades una rere l'altra poden ser molt perilloses.

Són aparentment innòcues perquè, escoltades d'una en una, no aporten res de nou als oïdes de qui l'escolta: són fórmules ja gastades de cançons de "Posi-me'n una dotzena com aquestes" a l'I-Tunes.

Actualment aquestes emissores posen molt d'èmfasi a la dècada dels 80. Tinc la teoria que sempre sonen a les ràdios les cançons de l'època quan el programador anava a la discoteca. És cíclic: actualment quina edat deuen tenir els programadors de les emissores? 35, 40 anys? Quan sortien de festa, fa 20 anys? Doncs sí: música dels 80 per un tubo. I això és extrapolable a fa 10 anys, fa 20 anys...

El resultat és una emissora amb encefalograma pla, on totes les cançons són tan iguals que et sembla que estiguin fetes amb plantilla. No hi ha ni una nota discordant, totes són políticament correctes. Davant d'això tens dues opcions: o t'adorms (no t'ho posis al cotxe) o t'engegues un tret, tot i que el més recomanable és canviar d'emissora...

Banda sonora (mental) de l'escrit: Lost in the supermarket dels Clash

En què penses quan toques?

Com vaig escriure anteriorment, és bo tenir melodies al cap en segons quines situacions, i a l'hora de tocar un instrument n'és una. Quan faig un solo d'harmònica començo tocant en el context de la cançó fins que se'm creua una melodia pel cap i l'executo sense importar-me si les notes són les mateixes de l'original. Crec que és un bon recurs, tot i que no sempre aquestes melodies són de "l'alçada" que demana la peça: he arribat a tocar himnes nacionals o de clubs esportius en un blues del Sonny Boy Williamson, també hi ha lloc per melodies de dibuixos animats, cançons d'anuncis, de programes de televisió... A vegades sí que hi ha improvisació, però és més difícil trobar quelcom realment original, sobretot si estàs envoltat de tanta música, ja que sempre recordes algun fragment amagat al subconscient i que et va directe a l'instrument.

Aquestes melodies però, es converteixen en un infern quan fas l'acompanyament, ja que, tot i que és més mecànic, poden portar a distraccions de l'estil: "Ai no! Això no ho volia tocar!" i en el temps de pensar-ho ja t'has passat els compassos suficients per perdre't de manera perceptible per la resta de grup i pels espectadors. Per tot això voldria trencar una llança en favor dels instrumentistes rítmics, perquè els cal una concentració major que els solistes que gaudeixen de més llibertat quan toquen.

Banda sonora (mental) de l'escrit: Irauten, dels Hertzainak

dijous, 6 de novembre de 2008

Cap de trons

Des que tinc ús de raó he estat envoltat de música pels quatre cantons. Els meus pares es van iniciar en aquest món uns anys abans que jo nasqués. D'aquesta experiència encara en romanen tots dos: el meu pare al grup Els Trumlaires que, tret d'un parèntesi, han anat cantant per places i pistes de tot Catalunya fins avui. I tots dos formen part de la coral Reravera, després d'haver passat per unes quantes més.

Casa meva ha estat plena de gravacions musicals des de sempre: als tres anys ja cantava les cançons del disc dels Trumlaires, als sis anys ja em sabia tot els disc Nou de Trinca, el Junts i tots els recopilatoris que regalaven les caixes d'estalvi pel nadal. Amb l'espectacle que va muntar el meu pare amb dos membres més de la coral Escriny sobre La Trinca, vaig poder repassar-ne tota la discografia. Sempre estava a la que saltava; quan entrava a casa un nou disc (cassette, en aquella època), sempre corria a buscar l'aparell per a poder-lo escoltar. Als 12 anys vaig començar a formar la meva pròpia discografia, primer a base de cintes i després amb cd's. Actualment posseeixo més de 2000 títols (hi ha influït el fet d'haver realitzat un programa musical a Ràdio Santpedor durant 10 anys).

Poc o molt, he anat seguint els passos musicals dels meus pares: he estat en dues corals i en tres grups, a més d'algunes actuacions a nivell personal.

El resultat d'això és la permanència indefinida de melodies al meu cap: no estic ni un segon sense estar cantant alguna cançó interiorment. Fins i tot mentre estic escrivint això. Aquest hàbit, que pot ser beneficiós a l'hora de tocar un instrument, em genera un aïllament social, perquè perdo capacitat de concentració mentre desenvolupo converses o quan sóc a classe. A més, qualsevol frase que sento que em recorda alguna cançó, aquesta no triga ni un segon a acomodar-se en el meu cap, el qual apreta el play de seguida. El pitjor inconvenient ve a l'hora d'adormir-me: mentre tinc la cançó al cap és impossible! M'he de forçar a pensar coses sense música per a poder dormir.

És per això que m'he decidit a obrir aquest bloc dedicat a aquesta art tan antiga com la humanitat.

Banda sonora (mental) de l'escrit: Glenda and the test tube babies dels Toy Dolls.