Qui no s’ha posat mai una cançó determinada per a pujar-se l’estat d’ànim, o per recordar alguna situació commovedora? Aquestes cançons solen ser alegres en alguns casos, tristes en d’altres i totes fan la mateixa funció: ens ajuden a créixer com a persones. Moltes vegades són cançons que no pretenen més que distreure l’atenció de les coses dolentes que ens passen. Però no totes; n’hi ha que ens fan reflexionar sobre el problema i ens donen pistes de com afrontar-lo. Aquestes últimes solen provocar rebuig perquè són malanomenades “polítiques”, i si bé moltes d’aquestes ho són (si no totes), perquè parlen de la relació societat–individu, no deixen de fomentar el creixement espiritual de l’oient.
El Blues primerenc parlava dels problemes que causava l’estimada del cantant (“l’estimada” s’interpretava com “l’amo”, però no es podia dir) i de les resolucions del cantant per a desfer-se’n o per convèncer-la que es portés bé amb ell.
El llarg camí que ha recorregut la música d’auto ajuda des de l’època esclavista fins avui ha estat minat contínuament pel poder, que es veu amenaçat per cançons que parlen de no seguir la seva corrent i de prendre’ls la mamella. El poder ha controlat la música sempre, des del Paleolític, i actualment controla tota la indústria discogràfica, dictant quina música ha de sonar per la ràdio i, alhora, quins gustos musicals ha de tenir la població. En aquesta indústria no hi ha lloc per consciències ni sentiments que no siguin cantar sobre l’amor o la vida adolescent.
Paral·lelament a la indústria, van anar naixent moviments independents, sobretot des dels 60 (tot i que Woody Guthrie i Pete Seeger en van ser pioners ja als 40’s), que, al veure’s lliures de les imposicions, van poder cantar sobre les coses que els passaven i no sobre amors impossibles o de qualsevol criaturada. Va ser l’entrada dels tercer i quart estat a la temàtica musical. Només quedava l’accés d’aquesta gent a la creació musical: el Punk.
Amb la divisa “fes-t’ho tu mateix” va arribar la penúltima gran revolució musical: tothom podia fer música sense haver anat al conservatori. Lògicament, la temàtica va ser molt variada, i, tot i que la gran majoria seguia parlant d’amor, van sortir exemples gairebé extrets d’un llibre de psicologia, com totes les cançons dels Clash: des del primer single, White Riot: la necessitat de fer una revolta pròpia per a créixer i canviar la situació (és la cançó que vull que soni pel meu enterrament), fins l’últim, Rock The Casbah: una visió conciliadora del conflicte palestí (utilitzada per l’exèrcit estatunidenc per a anunciar els bombardejos durant la Guerra del Golf… Fins on arriba l’estupidesa humana!). Algú dirà que els Sex Pistols eren anarquistes. No arribaven a tant: eren nihilistes i prou, perquè les seves cançons parlaven de lo podrit que estava tot però no aportaven més solucions que la destrucció.
Al mateix temps, el Reggae jamaicà s’omplia de grups i cantants que reclamaven millores socials i racials. De fet, el Reggae en si mateix ja porta implícita una certa consciència social. Gent com Peter Tosh, Lee Perry, Junior Murvin, Delroy Wilson, entre d’altres, i els anglesos Linton Kwesi Johnson, Ken Boothe, també entre d’altres, clamaven pels seus drets, alguns hi van deixar la pell i tot.
Amb el Hip-Hop passa tres quarts del mateix: les lletres són el reflex de l’estat dels carrers de les grans ciutats estatunidenques, amb un gran contingut de violència. No són d'auto ajuda per nosaltres però sí per un jove provinent d’una família desestructurada que ha de viure en aquests carrers, ja que l’informa de com se’ls trobarà. També hi ha hagut baixes...
Amb la veda oberta pels Clash (pioners del Reggae i del Rap fet per blancs), van sortir tot de grups als 80 que, amb les lletres per bandera, propugnaven un món millor alhora que posaven al descobert les deficiències del sistema. Amb les seves lletres, els Bad Religion, Rich Kids on LSD, Black Flag, Dead Kennedys, Redskins, Kortatu, La Polla Records (haurien de ser matèria obligatòria als instituts), Hertzainak, Potato, Billy Bragg, Eskorbuto, Mano Negra, i molts més, van contribuir decisivament en la formació de moviments socials, ja fos marcant un camí a seguir o com a banda sonora.
Als 90 es va viure el lliure accés a la informació, fent que els temes els globalitzessin i els grups es multipliquessin. És impossible de fer la llista, però segur que no trobaràs els seus discos a la secció dels “més venuts”. La indústria, si pogués, t’obligaria a comprar els seus, tot i que fa servir mètodes subtils, o no, que fan que ho sembli.
Banda sonora (mental) de l’escrit: Sin País, de La Polla Records.
Entrades
