dilluns, 2 de març del 2009

Dilema.

El paper que juguen les versions en la formació musical d’un grup sembla clar: un percentatge gairebé unànime de grups ha començat fent versions dels grups que els han influït. Ara bé, on acaba la versió i on comença l’homenatge?

Quan es tracta d’aprendre’n, és lògic que s’intenti ser el màxim de fidel amb l’original, més que res per a fer-se pròpies les formes de tocar els instruments per a poder aprofitar-ho més endavant. D’aquestes versions en sortirà l’experimentació que portarà als temes propis. Moltes d’aquestes cançons seran recuperades pels grups més tard com a homenatge a les seves arrels.

Hi ha molts tipus d’homenatges, i no sempre són ben entesos pels grups que el practiquen. Molts opten per reproduir fil per randa el tema original. D’aquesta manera demostren que el temps que ha passat entre la gravació de l’original i la versió no ha servit per res (Per exemple, la versió de Redemption Song del Bob Marley feta pels U2). Altres grups porten la cançó al seu terreny, al seu estil. Aquests demostren més amplitud de mires però no deixen d’explotar la seva fórmula (a cada cançó de l’homenatge a Radio Futura, Arde la Calle, pots descobrir qui la canta només escoltant-la). Hi ha la tercera via: portar la cançó al seu estil però aprofitant-ho per anar més enllà del que estan fent (Junco Partner de The Clash).

La qüestió és apropiar-se la cançó, cosa que pot propiciar versions millors que l'original (els Negu Gorriak n’eren especialistes, però també l'Home Blanc des del rock'n'roll -molts cops apropiant-se'n l'autoria) i que es conegui més que aquesta. Finalment, cal esmentar els grups de versions: La seva fórmula està basada en un mimetisme absolut on s'hi permeten poques llicències artístiques, potser algun solo...

És una molt bona escola per a fer-se músic. Aprens moltes maneres de tocar el teu instrument, a analitzar l'estructura de les cançons, es conjunta el grup. Amb aquestes eines, molta feina i un toc de genialitat (90-10, segons l'Edison): a menjar-se el món!

Banda sonora d’aquest escrit: Find a Way, de Rich Kids on LSD.