dimecres, 1 d’abril del 2009

Corrent contínua

Ahir vaig poder presenciar un dels espectacles més grans que el Rock pot oferir. Si ho hagués dit fa uns quants anys, el resum seria el mateix, ja que no vaig descobrir més canvis que les cançons obligades del disc que presentaven. La resta, tot igual: un riff monumental de dues hores. Efectivament, estic parlant dels AC/DC, autors del riff més llarg de la història de la música (fa 35 anys que dura).

És el típic cas de sobreexplotació d'una fórmula que van ensopegar ja fa 35 anys i de la qual n'han tret un fruit espectacular: el primer disc va marcar el camí i la resta, fins avui, han estat recreacions. El cas és que arrosseguen una mà de fans brutal, i orgullosos que n'estan! El públic no va seure ni un moment i la gent s'ho va passar bé.

Van començar amb un vídeo de dibuixos animats on es veia un tren accelerant a tota màquina fins a estavellar-se a l'escenari. Aquesta era la temàtica de la decoració: una locomotora a tamany real encastada a l'escenari. Val a dir que és l'únic tret distintiu de la gira. Al voltant d'aquesta locomotora van aparèixer tots els gàdgets de cada concert: la campana, la nina inflable (curiosa simbiosi amb la locomotora: cavalcant-la tot movent rítmicament la cama), els canons, la plataforma elevada amb l'Angus Young estirat donant voltes, l'striptease, no se'n van deixar cap...

Una de les coses que t'adones en aquest tipus de concerts és del disc d'entrada de cadascú en el món de l'artista: quan tocaven una cançó ho veies per la reacció de la gent, que s'aixecaven o saltaven més del normal. Clar que hi ha els clàssics de tota la vida i que un bon fan ha de saber, em refereixo a temes de discos posteriors. La música remou sentiments, i aquests es tornen visibles quan se'n recupera el motor.

En resum: el mateix de sempre. Els he vist tres cops en dotze anys i tots han estat igual. No crec que els torni a veure en anys... No és que no m'agradés el concert, és que tens la sensació de déja vu constant. El protagonisme absolut és per la guitarra, a vegades es passaven amb finals que no acabaven mai. Els clàssics els tocaven amb ofici i de les noves cançons, crec que només una serà incorporada en futures gires...

Banda sonora de l'escrit: Fear And Loathing In Mahwah, NJ, dels Titus Andronicus

3 comentaris:

Joan ha dit...

A mi personalment els AC/DC no em diuen res, de fet es que ni el rock dur ni el heavy em motiven massa, però el que sí es cert es que quan una fórmula dóna un èxit tan bestial a un grup, en molts casos els concerts i els discos son recreacions del primer concert o el primer disc que van catapultar el grup o el solista en qüestió a la fama. El problema ve quan l'artista canvia i busca noves formules o nous estils, diferents dels que li han donat l'exit, els seguidors no ho acostumen a aprovar massa, i els fanàtics, menys encara. però ves, que hi farem.

Joan ha dit...

Uis, aclareixo que anteriorment firmaba com a Maratsky fins a l'anterior comentari en aquesta entrada, ho dic perque no se'm prengui per un altre!
Per cert, Naixo, passa't pel meu blog que t'hi he deixat un premi:
http://rincondelgolfo.blogspot.com
salut

Jordi Cirach ha dit...

Hola!

He descobert el teu blog i m'ha interessat molt, espero i desitjo que també t'interessi el meu blog d'informació cultural “L'imperdible de l'Ànima” [www.imperdibleanima.blogspot.com], moltes gràcies i espero que sigui del seu grat!

Ens parlem/llegim :)

L'imperdible de ℓ'Àηimα