Inspiració.

Us heu preguntat mai d’on surten les idees que serveixen de base per una cançó? És el que anomenem “inspiració”, i ve donada per la disponibilitat de l’autor per captar-la, per “caçar-la al vol”. L’autor no sempre està “a punt”, i, lògicament, necessita una ajuda extra per a assolir-la. El camí més ràpid, sobretot pels que treballen contra rellotge, és la droga. És un tema tabú, perquè l’autor no ho reconeix, lògic, també, tenint en compte que solen ser drogues il·legals.

L’artista, des de l’edat de pedra, ha estat sempre un visionari que observa la societat des d’un punt de vista “elevat” i impersonal, sempre al marge. Per a assolir aquest estat suprasocial no n’hi ha prou amb la meditació, és més, ni els que la defensaven als 60 passarien un control antidòping. Cal una “ajuda” externa.

Segons el tipus de droga es pot classificar els estils de música (de 1930 fins ara): l’alcohol és transversal, afecta tots els estils excepte un: el Reggae, que no és res més que Ska tocat sota els efectes del cànnabis. Actualment l’Ska porta associat l’speed o la cocaïna (gairebé tan transversal com l’alcohol). L’MDMA ha causat furor entre els artistes de música electrònica i “Indies”. l’speed i derivats de l’amfetamina també van causar estralls entre els Punks, per no parlar de l’heroïna… L' LSD va pintar de colors els darrers anys de la dècada dels 60 i va ressorgir a finals dels 80 amb l’Acid House.

Un dels efectes més preuats és el de l’agudització dels sentits: pots arribar a fer veritables virgueries deixan-te guiar pel so de l’instrument mentre estàs tocant, ja que el sents d’una altra manera, com si la música sortís directament del teu cap, en el cas del cànnabis. El problema és que no te’n recordaràs del què has tocat, ja que afecta la memòria immediata, o sigui, tot el que fas sota els seus efectes.

El cas de la cocaïna és més complex: et fa estar absolutament segur del que fas, encara que pot ser que estiguis equivocat respecte al grup. Això pot portar a casos d’un instrumentista tocant de puta mare un fragment d’una cançó diferent de la que toca el grup. Per això prefereixen utilitzar-la després del concert per a pujar l’ànim i eliminar el cansament. Un cas molt semblant és el de l’speed, preferit per alguns per ser més barat.

L’heroïna no es pot usar abans de tocar perquè qui la pren és incapaç de sostenir un instrument sense que li caigui a terra, i si és el cas, és incapaç de fer-lo sonar mitjanament. És utilitzada sobretot per a composar, com a mitjà d’experimentació. El gran problema és la seva addicció i el perill d’administrar-se-la per via intravenosa. És la droga il·legal que ha causat més morts.

L' LSD també s’usa en la composició, ja que també és impossible tocar estant “de viatge”.

L’MDMA Permet una major integració entre els membres del grup, cosa que es nota en la major cohesió dels temes. És una droga social; tot el grup se’n pren i tocant junts arriben a l’èxtasi col·lectiu.

L’alcohol és la droga més perillosa de totes, la que ha causat les pitjors desgràcies en el món de la música. Alcohol és desinhibició, beu el tímid per ser sociable, beu el sociable per deixar de ser-ho… És la droga universal: n’hi ha a tot arreu i és legal. Pots tocar després d’haver begut, sense passar-se, perquè pot donar-se el mateix cas que amb la cocaïna però sense el “de puta mare”.

Banda sonora de l’escrit: Devil Got My Woman, de l’Skip James