dilluns, 2 de febrer del 2009

Inspiració.

Us heu preguntat mai d’on surten les idees que serveixen de base per una cançó? És el que anomenem “inspiració”, i ve donada per la disponibilitat de l’autor per captar-la, per “caçar-la al vol”. L’autor no sempre està “a punt”, i, lògicament, necessita una ajuda extra per a assolir-la. El camí més ràpid, sobretot pels que treballen contra rellotge, és la droga. És un tema tabú, perquè l’autor no ho reconeix, lògic, també, tenint en compte que solen ser drogues il·legals.

L’artista, des de l’edat de pedra, ha estat sempre un visionari que observa la societat des d’un punt de vista “elevat” i impersonal, sempre al marge. Per a assolir aquest estat suprasocial no n’hi ha prou amb la meditació, és més, ni els que la defensaven als 60 passarien un control antidòping. Cal una “ajuda” externa.

Segons el tipus de droga es pot classificar els estils de música (de 1930 fins ara): l’alcohol és transversal, afecta tots els estils excepte un: el Reggae, que no és res més que Ska tocat sota els efectes del cànnabis. Actualment l’Ska porta associat l’speed o la cocaïna (gairebé tan transversal com l’alcohol). L’MDMA ha causat furor entre els artistes de música electrònica i “Indies”. l’speed i derivats de l’amfetamina també van causar estralls entre els Punks, per no parlar de l’heroïna… L' LSD va pintar de colors els darrers anys de la dècada dels 60 i va ressorgir a finals dels 80 amb l’Acid House.

Un dels efectes més preuats és el de l’agudització dels sentits: pots arribar a fer veritables virgueries deixan-te guiar pel so de l’instrument mentre estàs tocant, ja que el sents d’una altra manera, com si la música sortís directament del teu cap, en el cas del cànnabis. El problema és que no te’n recordaràs del què has tocat, ja que afecta la memòria immediata, o sigui, tot el que fas sota els seus efectes.

El cas de la cocaïna és més complex: et fa estar absolutament segur del que fas, encara que pot ser que estiguis equivocat respecte al grup. Això pot portar a casos d’un instrumentista tocant de puta mare un fragment d’una cançó diferent de la que toca el grup. Per això prefereixen utilitzar-la després del concert per a pujar l’ànim i eliminar el cansament. Un cas molt semblant és el de l’speed, preferit per alguns per ser més barat.

L’heroïna no es pot usar abans de tocar perquè qui la pren és incapaç de sostenir un instrument sense que li caigui a terra, i si és el cas, és incapaç de fer-lo sonar mitjanament. És utilitzada sobretot per a composar, com a mitjà d’experimentació. El gran problema és la seva addicció i el perill d’administrar-se-la per via intravenosa. És la droga il·legal que ha causat més morts.

L' LSD també s’usa en la composició, ja que també és impossible tocar estant “de viatge”.

L’MDMA Permet una major integració entre els membres del grup, cosa que es nota en la major cohesió dels temes. És una droga social; tot el grup se’n pren i tocant junts arriben a l’èxtasi col·lectiu.

L’alcohol és la droga més perillosa de totes, la que ha causat les pitjors desgràcies en el món de la música. Alcohol és desinhibició, beu el tímid per ser sociable, beu el sociable per deixar de ser-ho… És la droga universal: n’hi ha a tot arreu i és legal. Pots tocar després d’haver begut, sense passar-se, perquè pot donar-se el mateix cas que amb la cocaïna però sense el “de puta mare”.

Banda sonora de l’escrit: Devil Got My Woman, de l’Skip James

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Ei bones!
Home, jo crec que sense drogues també es pot compondre, eh? Fins i tot diría que la majoria de músics ho fan així. Una altra són períodes que puguin tenir les persones, però no crec que els U2 (per ex) es droguin gaire per composar.
Naturalment que els canvis de percepció voluntaris són usats en l'art, però també hi ha molta mitologia. En cap cas podem parlar de 'tots', sinó d'alguns.
Au salut!
Sergi

Unknown ha dit...

Potser per composar tota la cançó no, però per donar idees musicals sí, i no posaria la mà al foc pels U2; segur que algun porro s'han fumat.
Costaria molt trobar un grup que no hagi experimentat amb alguna substància, encara que sigui amb l'alcohol.

Anònim ha dit...

Trobo trist que hi hagi gent capaç de recòrrer a ajudes extres per tirar endavant la seves creacions. I després la gent es gasta un munt de diners per anar-los a veure.

Una gent que haurien de ser menyspreats són ídols. Però, els humans som així de contradictoris.

I entono en part el meu mea culpa, ja que el món de l'esport passen coses semblants i jo en sóc un fidel seguidor

Unknown ha dit...

L'esport és ordre i l'art és caos. Cadascú potencia el seu do.
És qüestió d'ètica:
L'esportista té una meta, l'ha d'assolir com sigui per a poder viure de l'esport
L'artista experimenta, no para de moure's, i si la cosa va bé pel seu art l'aprofita, per si pot viure'n.

Anònim ha dit...

Bones!
Ostres, la primera vegada que entro al blog i em trobo am un tema tan suculent...
Subscric punt per punt i coma per coma l'article sencer. Certament, hi haurà qui aprofita més aquests recursos i qui els aprofiti menys, com també n'hi ha que se'ls hi nota més, i que no se'ls hi nota, però només cal fer una ullada a la història musical, o acostar-se als camerinos abans o despres d'un concert, per constatar els fets: des de sempre, passant tant per la música folk i rock dels 60 fins als actuals DJ, n'hi ha hagut que han utilitzat tota classe de substàncies per a ajudar-se a tirar endavant en el món de la música, la llàstima es que grans figures com Jim Morrison, Janis Joplin etc hagin acabat malament per culpa d'això.

Salut!

Joan