Qui no s’ha posat mai una cançó determinada per a pujar-se l’estat d’ànim, o per recordar alguna situació commovedora? Aquestes cançons solen ser alegres en alguns casos, tristes en d’altres i totes fan la mateixa funció: ens ajuden a créixer com a persones. Moltes vegades són cançons que no pretenen més que distreure l’atenció de les coses dolentes que ens passen. Però no totes; n’hi ha que ens fan reflexionar sobre el problema i ens donen pistes de com afrontar-lo. Aquestes últimes solen provocar rebuig perquè són malanomenades “polítiques”, i si bé moltes d’aquestes ho són (si no totes), perquè parlen de la relació societat–individu, no deixen de fomentar el creixement espiritual de l’oient.
El Blues primerenc parlava dels problemes que causava l’estimada del cantant (“l’estimada” s’interpretava com “l’amo”, però no es podia dir) i de les resolucions del cantant per a desfer-se’n o per convèncer-la que es portés bé amb ell.
El llarg camí que ha recorregut la música d’auto ajuda des de l’època esclavista fins avui ha estat minat contínuament pel poder, que es veu amenaçat per cançons que parlen de no seguir la seva corrent i de prendre’ls la mamella. El poder ha controlat la música sempre, des del Paleolític, i actualment controla tota la indústria discogràfica, dictant quina música ha de sonar per la ràdio i, alhora, quins gustos musicals ha de tenir la població. En aquesta indústria no hi ha lloc per consciències ni sentiments que no siguin cantar sobre l’amor o la vida adolescent.
Paral·lelament a la indústria, van anar naixent moviments independents, sobretot des dels 60 (tot i que Woody Guthrie i Pete Seeger en van ser pioners ja als 40’s), que, al veure’s lliures de les imposicions, van poder cantar sobre les coses que els passaven i no sobre amors impossibles o de qualsevol criaturada. Va ser l’entrada dels tercer i quart estat a la temàtica musical. Només quedava l’accés d’aquesta gent a la creació musical: el Punk.
Amb la divisa “fes-t’ho tu mateix” va arribar la penúltima gran revolució musical: tothom podia fer música sense haver anat al conservatori. Lògicament, la temàtica va ser molt variada, i, tot i que la gran majoria seguia parlant d’amor, van sortir exemples gairebé extrets d’un llibre de psicologia, com totes les cançons dels Clash: des del primer single, White Riot: la necessitat de fer una revolta pròpia per a créixer i canviar la situació (és la cançó que vull que soni pel meu enterrament), fins l’últim, Rock The Casbah: una visió conciliadora del conflicte palestí (utilitzada per l’exèrcit estatunidenc per a anunciar els bombardejos durant la Guerra del Golf… Fins on arriba l’estupidesa humana!). Algú dirà que els Sex Pistols eren anarquistes. No arribaven a tant: eren nihilistes i prou, perquè les seves cançons parlaven de lo podrit que estava tot però no aportaven més solucions que la destrucció.
Al mateix temps, el Reggae jamaicà s’omplia de grups i cantants que reclamaven millores socials i racials. De fet, el Reggae en si mateix ja porta implícita una certa consciència social. Gent com Peter Tosh, Lee Perry, Junior Murvin, Delroy Wilson, entre d’altres, i els anglesos Linton Kwesi Johnson, Ken Boothe, també entre d’altres, clamaven pels seus drets, alguns hi van deixar la pell i tot.
Amb el Hip-Hop passa tres quarts del mateix: les lletres són el reflex de l’estat dels carrers de les grans ciutats estatunidenques, amb un gran contingut de violència. No són d'auto ajuda per nosaltres però sí per un jove provinent d’una família desestructurada que ha de viure en aquests carrers, ja que l’informa de com se’ls trobarà. També hi ha hagut baixes...
Amb la veda oberta pels Clash (pioners del Reggae i del Rap fet per blancs), van sortir tot de grups als 80 que, amb les lletres per bandera, propugnaven un món millor alhora que posaven al descobert les deficiències del sistema. Amb les seves lletres, els Bad Religion, Rich Kids on LSD, Black Flag, Dead Kennedys, Redskins, Kortatu, La Polla Records (haurien de ser matèria obligatòria als instituts), Hertzainak, Potato, Billy Bragg, Eskorbuto, Mano Negra, i molts més, van contribuir decisivament en la formació de moviments socials, ja fos marcant un camí a seguir o com a banda sonora.
Als 90 es va viure el lliure accés a la informació, fent que els temes els globalitzessin i els grups es multipliquessin. És impossible de fer la llista, però segur que no trobaràs els seus discos a la secció dels “més venuts”. La indústria, si pogués, t’obligaria a comprar els seus, tot i que fa servir mètodes subtils, o no, que fan que ho sembli.
Banda sonora (mental) de l’escrit: Sin País, de La Polla Records.
Entrades
2 comentaris:
Bones.
Molt, però molt bo l'article, ho has clavat, en primer lloc perque la música ha estat, desde sempre, una eina magnífica per expressar-se, per per distreure's, o per creixer personalment. EN definitiva ha estat sempre, efectivament, una bona eina d'autoajuda: qui més qui menys tothom s'ha sentit identificat en la lletra d'alguna cançó, en la forma de pensar que algun cantautor o algun estil de música refereixen, i en molts casos això ajuda a la persona a trobar un camí a seguir per madurar.
En segon lloc, desgraciadament no puc estar més d'acord en el fet que la industria pretén controlar quins gustos ha de tenir la població i, malhauradament, en la majoria de casos, ho aconsegueix, només cal veure quina part de la societat segueix com un ramat de bens les modes musicals que les discográfiques imposen, fent sonar els seus temes més comercials a les radios y a la TV, i quin percentatge de la societat ens decantem cap a músiques que no ténen tan de ressò mediàtic, ja sigui perque són d'anys enrere, o perque al poder no li interessa que determinades cançons se sentin massa, no fos cas que influissin en la manera de pensar d'un nombre massa gran de gent... Ja se sap, des de sempre tota aquella música que s'ha referit a una ideologia política o a una manera de pensar que no concorda amb la política actual, ha quedat arraconada de la manera més vil i rastrera possible, però en fi, sempre es un consol saber que hi ha gent que encara valora les músiques minoritàries, per dir-ho d'alguna manera, sigui perque serveixen com a referent per a una situació o manera de pensar, o sigui pel simple gust d'escoltar alguna cosa diferent.
Hola, Naixo!
M'estreno al teu blog.
Quan parlem de la música i moviments socials o d'altra banda atontament social, hauriem de tenir en conte que el "sitema" no juga a un bàndol si pot jugar en tres. M'explico, és cert que la música pot arrivar a tenir un efecte en les consciències de les persones (no és una regla de tres) però aquest efecte no sempre concorda amb la forma en que ve embolicat.
El "sitema"(CIA) va idear entre d'altres opcions el projecte MK Ultra (mind kontrol), aquest en principi es va idear per fabricar assessins durments que s'activessin quan fos necessari, però amb el pas del temps van anar encaminant el projecte cap el control mental de les masses, ja fos a través de senyals radio-elèctriques, drogues,estats hipnòtics induïts...etc. Tot això ho empaquetaven en l'envolcall ideal depenent del receptor(TV, música, modes, corrents de pensament "alternatius") i aquí és on volia anar a parar, no podem ficar en el mateix sac tots el grups "revolucionaris". Em d'observar l'efecte d'un grup de música en la societat i determinar si aquest és beneficiós pel "sistema" o no. Per exemple, el "sistema" prefereix reaccionaris drogats que activistes organitzats, prefereix tendències violentes que resulten poc atractives a la massa que tendències harmòniques que puguin aglutinar grans masses, encara que el missatge de les dues sigui el mateix. Al igual que en un capítol de la Sra. Fletxer?¡?, descobreix quí en surt beneficiat i trobaràs l'assessí.
...qui rollo que acabo de deixar anar (JMA).
Publica un comentari a l'entrada