Com vaig escriure anteriorment, és bo tenir melodies al cap en segons quines situacions, i a l'hora de tocar un instrument n'és una. Quan faig un solo d'harmònica començo tocant en el context de la cançó fins que se'm creua una melodia pel cap i l'executo sense importar-me si les notes són les mateixes de l'original. Crec que és un bon recurs, tot i que no sempre aquestes melodies són de "l'alçada" que demana la peça: he arribat a tocar himnes nacionals o de clubs esportius en un blues del Sonny Boy Williamson, també hi ha lloc per melodies de dibuixos animats, cançons d'anuncis, de programes de televisió... A vegades sí que hi ha improvisació, però és més difícil trobar quelcom realment original, sobretot si estàs envoltat de tanta música, ja que sempre recordes algun fragment amagat al subconscient i que et va directe a l'instrument.
Aquestes melodies però, es converteixen en un infern quan fas l'acompanyament, ja que, tot i que és més mecànic, poden portar a distraccions de l'estil: "Ai no! Això no ho volia tocar!" i en el temps de pensar-ho ja t'has passat els compassos suficients per perdre't de manera perceptible per la resta de grup i pels espectadors. Per tot això voldria trencar una llança en favor dels instrumentistes rítmics, perquè els cal una concentració major que els solistes que gaudeixen de més llibertat quan toquen.
Banda sonora (mental) de l'escrit: Irauten, dels Hertzainak
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada